LES XICOTETES COSES QUE ET FAN SOMRIURE

Quan vas en el bus en una ciutat com Alacant, on la major part de la població no parla valencià (jo personalment no m'he trobat mai amb el percentatge que si en parla), no d'eixa de ser estrany, fins i tot curiós escoltar pels primers seients del bus a una mare que li canta al seu menut "sol solet vine a a vore'm vine a vore'm, sol solet vine a vore'm que tinc fred" i he tingut una mena d'alegria nostàlgica en comprovar que encara puc escoltar no sols el valencià sinó també les cançons que ja a mi en cantavan en la infància.

Un "kit kat": Xeli estic preparant la teua felicitació, no vaig voler fer-la per al dia 21 per no trencar amb la tradició de les felicitacions tardanes

BÀNDOL DE L'AJUNTAMENT DE LES CARXOFES

parlant, parlant....Per la present es fa saber als components de l'agrupació que dona nom a este blog junt amb els seus acompanyants i animals de companyia si es desitja, que el proper dissabte dia 18 d'Abril tindrà lloc un sopar per tal de celebrar la coneguda com Pasqua de Sant Vicent, aprofitant l'ocasió per anar acabant-se la vianda de caire espirituos, també coneguda com alcohol, que no vam poder liquidar el dilluns de mona.
L'hora i el lloc definitiu de dit sopar no puc comunicar-lo perquè vaig abandonar el lloc dels fets abans de la decisió final però espere comentaris al respecte que confirmen hora, lloc i el que és més important la temàtica del sopar: algo de la terra com alls tendres a la brasa, algo més italià en plan pizza, o aprofitant les brases dels alls fer una tradicional torrà amb la coneguda conseqüència que comporta de l'olor a raboseta de cabells i roba.

JO ANIRIA, NO?

UNA PELI: RETORNO A HANSALA

20, més de 40, les nostres costes, un centenar, 15 ofegats, 8 cadàvers… sabeu estes dades a que fan referència?, doncs a les notícies que ja fa temps estem farts d’escoltar sobre inmigrants aplegats a les nostres costes, ofegats molts d’ells, o malalts, assustats, i en males condicions de salut.

Ahir vaig anar al cinema a veure “Retorno a Hansala” de la directora Chus Gutiérrez, i després d’una pel.lícula d’estes característiques i amb esta història dramàtica que encara ho és més quan sents una complicitat produïda per la bona actuació dels personatges, el primer que vaig pensar en aplegar a casa va ser: “la veritat és que fa temps que no aplega cap patera”, i mira, just este matí agafe un periòdic i veig el següent: “Al menos 21 inmigrantes mueren por el hundimiento de dos pateras frente a Libia”. Que vos sembla?, com és la vida, quines casualitats, i quina forma un tant diferent de vore esta nova noticia després d’haver vist el film. El que més en va cridar l’atenció de la peli, a banda del perquè d’actuar dels seus personatges, és el que diu un d’ells, en concret una jove de Hansala que va aplegar a Algeciras farà uns 5 anys, i que diu més o menys així: “Tots volen anar-se’n de Hansala, saben que poden morir però no els importa, i si no van a Espanya d’una manera aniran d’un altra”.

No sé, si voleu vore el film a mi m’ha semblat prou interessant.